Inici E El consell E Història

Història

L’any 1983 el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei d’Alta Muntanya, amb l’objectiu d’aconseguir un desenvolupament equilibrat i harmònic de les àrees de muntanya (entre elles la Cerdanya) respecte a la resta de Catalunya. Van néixer així, els Consells de Muntanya, que servirien per fer el seguiment i la coordinació de tota l’acció de Govern que es desenvolupés en aquestes zones, conjuntament amb els seus habitants.

Quatre anys després, el 4 d’abril de 1987, s’aprovava la Llei sobre l’Organització Comarcal de Catalunya, que institucionalitzaria la comarca com a “entitat territorial dotada d’autonomia i de personalitat jurídica”, donant compliment al manament estatuari de 1979 que atribueix a la comarca el caràcter de peça necessària dins l’organització territorial de Catalunya, juntament amb el municipi.

Una organització comarcal que tenia uns antecedents històrics que arrenquen de la primera Divisió Territorial de Catalunya promulgada l’agost de 1936 (vigent fins al 1939) i que estableix que el govern de la comarca correspon al Consell Comarcal. Així, el 1988 desapareixien els Consells de Muntanya, en favor d’un nou òrgan territorial: el Consell Comarcal.

L’elecció dels membres del Consell Comarcal

En el cas de la Cerdanya, la comarca la formen 17 municipis: Alp, Bellver de Cerdanya, Bolvir, Das, Fontanals de Cerdanya, Ger, Guils de Cerdanya, Isòvol, Lles de Cerdanya, Llívia, Meranges, Montellà i Martinet, Prats i Sansor, Prullans, Puigcerdà, Riu de Cerdanya (segregat del terme municipal de Bellver de Cerdanya el 1997) i Urús.

El nombre de consellers i conselleres del Consell Comarcal de la Cerdanya es determina en funció del nombre d’habitants de la comarca (actualment, 19) i la seva composició —segons la modificació legislativa de maig de 2003— es reparteix entre les diferents formacions polítiques en funció d’1/3 del nombre total de regidors a la comarca i 2/3 del total de vots obtinguts als comicis municipals.

Una vegada s’assigna el nombre de llocs que pertoca a cada formació política, aquestes elegeixen les persones que formaran part del Consell Comarcal com a consellers i conselleres. Aquests, però, han de ser necessàriament regidors i regidores d’algun dels 17 municipis que formen part de la comarca.

Presidències

La presidència del Consell Comarcal de la Cerdanya ha estat ocupada pels següents presidents i presidentes:

  • Del 1988 al 1995: Josep Tajà, alcalde d’Alp.
  • Del 1995 al 1999: Joan Pous, alcalde de Bellver de Cerdanya.
  • Del 1999 al 2001: Pere Moya, regidor de Puigcerdà.
  • Del 2001 al 2009: Joan Pous, alcalde i regidor de Bellver de Cerdanya.
  • Del 2009 al 2011: Esteve Maurell, alcalde i regidor d’Isòvol.
  • Del 2011 al 2019: Ramon Moliner, alcalde d’Alp.
  • Des del de 2019: Roser Bombardó, regidora de Montellà i Martinet.

Una Casa, Quatre Noms

La seu del Consell Comarcal de la Cerdanya és un dels edificis històrics més rellevants de Puigcerdà. Va ser adquirit el 1995 pel Consell Comarcal amb el vistiplau de la Comissió d’urbanisme de Girona, que va aprovar el Pla Especial Torre Viladomiu que suposava el canvi d’ús d’una part de la finca per a equipament administratiu.

El projecte de restauració i adequació de la casa a les noves funcions es va adjudicar l’any 2000 a l’arquitecte Antoni Tegnier del Gabinet ARK1-2000 SL, el qual proposà el manteniment de l’aspecte exterior (es tracta d’un edifici catalogat) i una total reforma d’interior.

Les obres s’iniciaren l’any 2001 i el 28 de gener de 2003 s’inaugurava l’edifici pel llavors conseller en cap de la Generalitat de Catalunya, Honorable Sr. Artur Mas Gavarró, i el president del Consell Comarcal de la Cerdanya, Sr. Joan Pous Porta. El Consell Comarcal deixava el pis del carrer Espanya de Puigcerdà, que havia acollit des del 1985 el Consell de Muntanya de la Cerdanya i des del 1987 el Consell Comarcal de la Cerdanya.

Amb motiu d’aquesta nova etapa de la “Casa” l’arxiver i director de l’Arxiu Històric i Comarcal de Cerdanya, el malaurat Sr. Sebastià Bosom Isern, i el llavors gerent del Consell Comarcal de la Cerdanya, Sr. Ramon Moliner Serra, van editar un llibre que recull la història de l’edifici i de la seva transformació, del qual extraiem part de la informació:

1866 - La Casa Fabra

1866 – La Casa Fabra

La primera referència que tenim de la casa és el 1840 quan el terreny, l’anomenat camp de dalt de la Costa del Castell, pertanyent a l’antiga heretat del convent de Sant Agustí va ser comprat per Miquel Nicolau Bosom de Puigcerdà, el qual el va vendre a Joan Fabra i Floreta, fill de Puigcerdà, el 1866. La casa es degué construir després, però es desconeix la data exacta, així com el constructor i mestre de cases.

La primera descripció de la casa, anomenada Fabra pel nom del propietari, la trobem al Registre de la Propietat de Puigcerdà el 1879:

“Finca rústica: Casa de campo sin número, con su terreno anexo, circundo de paredes y enverjado, constando la casa de sótanos, bodegas, planta baja, primer piso, guardilla y una dependencia para cochería, midiendo la casa una superficie de siete mil quinientos veinte palmos, iguales a doscientos ochenta y cuatro metros, mil cincuenta y seis centímetros y siendo con sus jardines o terreno anexo, cuatro mil quinientos diez y nueve palmos, o sean salvo error, un jornal poco más o menos, …”

L’enginyer militar Joaquim de Barraquer i de Puig, que la descriu el 1875 en la Memòria descriptiva de la Vila de Puigcerdà:

“La Casa Fabra lleva este nombre por ser el apellido del banquero que la posee y la constituyó en 1867. Es una hermosa quinta de recreo para verano, bien situada, bien constituida y que reúne todas las comodidades que pueden apetecerse. Consiste esta finca en una casa y un huerto que la rodea, dividido en dos partes de distinto nivel por un muro de contención con dos escaleras que las une y cercado todo por un muro de bueno mampostería de 0,60 de espesor y 2,40 de altura. Unas espaciosas cocheras situadas a un extremo del huerto forman las dependencias de la casa que tiene el mismo y a poca distancia un pozo que proporciona en todos tiempos abundante y fresca agua potable. El estanque de la Villa que se halla a poca distancia de la quinta (plano general) proporciona por medio de una pequeña acequia de unión, agua para el cultivo del huerto y árboles frutales que contiene.

La casa que ocupa próximamente el centro de la parte superior del huerto es de planta rectangular, tiene espaciosos sótanos con ventanas y fuertes rejas al nivel del terreno exterior, planta baja que está a 2 ms. Sobre el mismo, planta principal y desvanes. Dos pequeñas escaleras de sillería, una en la fachada anterior y otra en la posterior ponen en comunicación el huerto con la planta baja y una magnífica escalera doble e interior, une esta planta con la principal y los desvanes. La planta baja tiene balcones con barandillas de hierro colocadas en el mismo plano que las fachadas, la principal balcones salientes con elegantes barandillas del mismo metal y ventanas pequeñas de forma elíptica, dan luz y ventilación a los desvanes.

El muro de cerca tiene un ángulo redondeado en el que hay una reja de hierro sobre zócalo de sillería, en cuyo centro se halla una bonita verja de aquel metal que cierra la puerta de entrada a la finca.”

Les guerres carlines van afectar de ple a la Vila, que com a plaça liberal va sofrir un primer setge d’onze dies per part de les tropes carlines comandades per mossèn Benet Tristany, Bep de l’Oli, Castells i Boquica. La seva aferrissada defensa i la victòria final li valdria el títol d’Heroica i s’afegirien als ja atorgats en segles anteriors d’Insigne i Fidelíssima.

Al llarg de tot el segle hi hagué diferents enfrontaments, com la revolució de 1868 que afectà de manera important a Puigcerdà, i en aquest context la Casa Fabra, constituïda fora muralles, no tardaria a prendre protagonisme, tal com explica una memòria anònima del setge carlí sofert per la Vila el 1873, els dies 10 i 11 d’abril. Les tropes carlines ocuparen, entre altres propietats:

“La magnífica quinta del Sr. Fabra, sólida construcción levantada a 250 metros de nuestras murallas, y los huerto intermedios. […] La gran fuerza concentrada en casa Fabra, qué hubiera podido hostilizar toda nuestra cortina del N.O., cuya zona está cerrada por un intrincado laberinto de tapias de huertos, se veía casi absolutamente privada de salir del edificio por los certeros disparos que, desde lo alto de la torre parroquial, les hacían los hábiles tiradores allí colocados. Pero desde sus ventanas y de los agujeros que abrieron, contestaban con igual acierto, haciendo penetrar no pocas balas por nuestras aspilleras.”

L’arribada del brigadier Josep Cabrinety amb la seva columna va foragitar les tropes carlines. No obstant, el narrador anònim explica que a partir de les set del matí del dia 11 d’abril:

“Creyóse en un principio que todos los carlistas habían abandonado los alrededores de Puigcerdà; pero no tardó en llamar la atención el que continuasen saliendo tiros des de la casa Fabra. Suponiendo que eran muy pocos los rezagados que no habían oído la corneta, se dirigió allá el Sr. Comandante militar, acompañado de algunas personas respetables y de fuerza armada, presentando bandera blanca, y ofreciéndoles la rendición; pero contestaron con una descarga a la voz de ¡Viva el Rey! Desde entonces hasta las seis de la tarde estuvieron sin cesar disparando, obligándonos a conservar todo un lienzo cubierto de fuerza para responderles. Nadie podía explicarse el número de carlistas allí encerrados, ni el objeto de su permanencia; pero al acercarse la columna del Sr. Cabrinety, se vio salir a 93, en desordenada fuga hacia el puente de San Martín y Ventajola.”

Aquella primera advertència sobre la situació de la casa Fabra tan a prop de la muralla va servir perquè l’any següent, 1874, en un nou setge carlí (des del 20 d’agost fins al 3 de setembre) s’ocupés pels vilatans lliberals:

“Después del primer ataque, la población había sido fortificada por sus habitantes, levantando tapias aspilleradas, ocupando la casa Fabra donde construyeron dos tambores, y añadiendo algunas baterías al recinto…” Aquesta decisió va ser determinada per la Comissió de fortificació i Defensa de la Vila, en reunió de 10 de setembre de 1873: “… asistiendo D. Juan Fabra y Floreta, se preguntó por éste si el Ayuntamiento y Comisión deseaban o no utilizar su casa y propiedad cerrada que poses en esta villa para la defensa de la población, y habiéndose decidido por unanimidad afirmativamente, el Sr. Fabra, se propuso fortificar a sus expensas la dicha posesión suya y levantar al efecto un parapeto seguro en la cochería abriendo algunas aspilleras, y levantas además con piedra y cal un fuerte torreón flanqueante en el ángulo inferior del cerrado…”

En una altra memòria anònima recollida en el Libro de Honor de Puigcerdà de 1876 referida a aquest setge, s’explica com les tropes carlines porten el temut canó Deu:

“… rompieron fuego a la vez: el primero (el Deu) sobre el torreón situado en el ángulo N.O. del recinto de casa Fabra y el otro sobre la misma casa y el lienzo de enfrente. Acompañaba al fuego de cañón el de fusilería que britaba de una línea de cercas de paradas de más de 200 metros de extensión. Tan certeros y eficaces eran los disparos sobre el torreón, que pronto se abrió en sus espesos muros una espantosa brecha. Los soldados y voluntarios que allí se defendían con entusiasmo, contestaban a sus compañeros, que desde abajo les rogaban que abandonasen aquel peligroso puesto; ¿Bajar?, aún no, bajaremos con el torreón cuando se desplome. Respuesta hermosa, verdaderamente digna de héroes. Y, en efecto; cayeron –no bajaron– cuando un cañonazo derribó un andamio desde donde hacían su desesperado fuego.

La situación de aquel punto era muy comprometida, porque los vigías habían observado que en una hondonada inmediata, llamada córrech del Dagué había unos 500 hombres apostados para abalanzarse a la brecha que dejase el torreón al caer. Tomóse una resolución pronta y salvadora. Lleváronse al jardín de Fabra, desde las baterías del matadero, un cañón rayado y otro listo de ocho centímetros, emplazando el primero cerca del torreón, y el segundo junto a la cochera […] el antes un pacífico jardín de la hermosa quinta Fabra estaba convertido en un pavoroso recinto, sobre el cual desplegaba imponente el genio de la guerra todos sus bellos horrores. […] entre aquel estrépito infernal, hormigueaba bulliciosa una masa inmensa, compuesta sobre todo de mujeres, que iba rápidamente macizando con tierra el hueco torreón ya cuarteado, y que llenaba sin cesar con que cerraba las brechas que ás cada instante abrían los cañones enemigos…”

Puigcerdà resistí i sortí victoriosa, el Govern li va atorgar el títol de “Sempre Invicta”.
Els treballs de la rehabilitació o reforma de les defenses vilatanes s’encarregaren a l’enginyer militar Joaquim Barrequer de Puig, entre els quals destaca la fortificació de la casa Fabra, uns treballs que descriu en l’obra Memoria Descriptiva de la Villa de Puigcerdà, 1875, de la Comandancia General de Ingenieros del Ejército de Catalunya.

1879 - La Quinta Eulàlia

1879 – La Quinta Eulàlia

Tota la reforma militar, tant de Puigcerdà com de la casa Fabra, sortosament no es va utilitzar mai. Així, cap al 1880 es dóna permís per enderrocar portals i muralles. El seu prestigi bèl·lic la va col·locar en el mapa pels barcelonins, els quals la van triar com a lloc d’estiueig.

Es van començar a construir torres, també batejades per la premsa local com a “quintas”, que prenien el nom de la mestressa. Començava el fenomen del turisme.
La Casa Fabra, sobrevivent de les guerres carlines, també va passar a formar part de l’anomenada “colonia veraniega”, integrada per industrials i polítics, principalment barcelonins, que portaren a Puigcerdà l’esplendor i els moviments culturals de la capital catalana.

Per deutes contrets, Joan Fabra i Floreta va vendre la casa a Joan Buxareu i Ferran el 29 de juliol de 1879, qui va rebatejar la casa amb el nom de Quinta Eulàlia, en honor a la seva esposa Eulàlia Juncadella Uliva.

La família serà present en les temporades d’estiu formant part de la renaixença cultural cerdana que tingué lloc a les darreries del segle XIX i principis del XX, al voltant del Casino Ceretà. La participació dels Buxareu també es vinculà amb les diverses activitats de la població, com era la Festa de l’Estany.

Joan Buxareu morí el 1888 a Barcelona i la seva esposa Eulàlia el 1910 a la Quinta Eulàlia. Els seus tres fills, Jacinta, Jeroni i Joan, van ser els hereus. Per defunció dels seus germans i la venda o renúncia de les hereves a la seva part de la casa, Joan Buxareu Jocadella va quedar com el definitiu propietari. Aquest va tenir un fill, Juan Antoni Buxareu Alegret, que va ser el darrer propietari de la Quinta Eulàlia.

1946 - La Torre Viladomiu

1946 – La Torre Viladomiu

El 20 de juliol de 1946 Joan Buxareu va vendre la casa a Jacint Viladomiu Queraltó, membre d’una de les famílies industrials més importants de Catalunya. Amb el nou propietari, desapareixen les plaques de marbre que presidien la façana i la casa torna a canviar de nom, esdevenint la “Torre Viladomiu”, encara que popularment també s’esmentava com la del “Torreó”.

1995 - El Consell Comarcal de la Cerdanya

1995 – El Consell Comarcal de la Cerdanya

El 1995, els fills de Jacint Viladomiu, Eduard i Ramon Viladomiu Egozcue, van vendre al Consell Comarcal de la Cerdanya la part de la finca on hi és la casa, la qual incloïa també la cotxera, situada a l’Extrem sud del jardí.

La casa i el “Torreó”, localitzat a l’extrem nord-oest de la finca, figuren en el catàleg d’edificis del Pla Intermunicipal de Puigcerdà pel seu valor arquitectònic i històric. Per aquest motiu, el Consell Comarcal de la Cerdanya va tenir molt clar que les façanes de l’edifici eren un element a conservar, restaurar i potenciar.

Amb la documentació de què es disposava es van identificar aquells elements originals i aquells fruits de darreres modificacions. L’anàlisi de les diverses capes de pintura del parament exterior va permetre identificar la coloració original. Així mateix, es van restaurar tots els elements decoratius com els forjats de les finestres, els balcons i el llosat.

A l’interior de l’edifici original es van conservar quatre elements: la volta de rajol de l’antic celler/safareig, l’arcada de la planta baixa, les encavallades de fusta del llosat i la caixa de l’antiga doble escala, que actualment acull l’ascensor a una banda i l’escala amb direcció canviada a l’altra.
Amb tot, la distribució actual dels serveis a la seu del Consell Comarcal de la Cerdanya a la Plaça del Rec, 5 és la següent:

Planta soterrani

Arxiu General
Esports
Instal·lacions
Magatzem de neteja
Punt del SOC
Sala Quinta Eulàlia
Servei Comarcal d’Ocupació

Planta baixa

Administració General
Intervenció
Oficina d’Atenció Ciutadana
Oficina Comarcal d’Informació al Consumidor
Oficina de Recaptació
Punt del Consorci GAL
Recepció
Servei Comarcal de Català

Planta primera

Despatx de Gerència
Despatx de Presidència
Despatx de Vicepresidència i de Secretaria General
Sala de Comissions
Sala de Plens

Planta segona

Arquitectura
Cadastre i Servei d’Informació Geogràfica
Comunicació
Cultura
Medi Ambient
Pla de reactivació socioeconòmica
Programa Treball i Formació
Promoció Econòmica
Sala de Formació

Antiga cotxera (En obres)

Joventut – Local Jove
Servei d’Orientació Socioeducativa (SIS)
Banc dels Aliments
Centre Obert

Aquest lloc web fa servir galetes per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades galetes. Si desitja més informació, accedeixi a la nostra política de cookies.

ACEPTAR
Aviso de cookies